 |
| [de internet] |
“No recordo
exactament quan va ser que vaig decidir que Konradin havia de ser el meu amic,
però que acabaria essent el meu amic, no ho dubtava. Fins que ell va arribar no
havia tingut cap amic. A la classe no hi havia cap noi que em semblés digne del
meu ideal romàntic de l’amistat, cap que admirés realment, cap per qui estigués
disposat a morir i que pogués entendre la meva exigència de confiança,
lleialtat i abnegació totals. Tots ells em semblaven més o menys barroers,
força vulgars, suabis sans i poc imaginatius –el grup dels Caviar no n’era una
excepció. La major part eren agradables i m’hi avenia força. Però de la mateixa
manera que jo no sentia res d’especial envers ells, ells tampoc no ho sentien
envers mi. No vaig anar mai a casa de cap noi i no en va venir mai cap a casa
nostra. Potser podia ser una altra raó per al meu distanciament el fet que tots
es mostressin enormement pràctics i que sabessin què volien ser: advocats,
funcionaris, professors, pastors i banquers. Jo era l’únic que no en tenia ni
idea, només somnis imprecisos i desitjos encara més imprecisos. Tot el que
sabia era que volia viatjar i creia que un dia esdevindria un gran poeta.
He dubtat abans
d’escriure «un amic per qui estigués disposat a morir». Però després de trenta
anys penso que no era una exageració i que hauria estat disposat a morir per un
amic, gairebé amb joia. De la mateixa manera que havia acceptat sempre que era dulce et decorum pro Germania mori,
estava segur que morir pro amico
també era dulce et decorum. Entre els
setze i els divuit anys, els nois combinen moltes vegades una innocència
ingènua i una puresa radiant de cos i ànima amb la necessitat apassionada de
trobar una devoció absoluta i desinteressada. Aquesta fase acostuma a durar un
temps molt curt, però, atesa la seva intensitat i unicitat, resulta una de les
experiències més precioses de la vida.”
L’amic retrobat, de Fred Uhlman -1960-