 |
| [Portada del libro en su edición en catalán] |
“Però un altre
fet inesperat succeïa en el mateix moment en què Valentina buscava la millor
manera d’enfrontar-se amb l’assalt dels patrullers. Era l’amor. Artur Ramoneda
acabava de sofrir un d’aquests furors passionals que irrompen quan és el destí
l’encarregat de decidir quina víctima transfigurar en resa de l’enamorament
sobtat. El senyal no va ser solament la bellesa d’ella ni tampoc el delit que
sentia ell de saber-se seu. Vaser la il·lusió febril d’estimar-la fins a la
immortalitat. Ara, a punt de ser conduït al passeig de la mort i quan el simple
fet d’existir sembla una cosa extraordinària, tot d’una, ell s’enamorava. Allà
va poder adonar-se que la noia del camió, amb el rostre encès i en posició
d’efígie, era la dona de la seva vida. Va oblidar la por asfixiant de l’entorn,
i durant aquells escassos segons que semblaven ser els últims dels seus dies,
es dedicà a somiar que passaria la resta de la seva vida amb ella. No mirà ni
pensà res més. La va veure arreglar-se els cabells enredats. La va ajudar a
baixar del camió. Li va dir:
- Sento una
alegria estranya en veure’t, com si ens coneguéssim de sempre.
Ella el mirava
sense deixar de somriure-li. Assaborint cada segon dels seus ulls, atès que la
conquesta mútua sempre és desigual, ell la invità a sopar al restaurant
Glaciar. O s’estimava més una nit estiuenca en un creuer pels països nòrdics?
Perplex davant el titubeig de la seva estimada, Artur ho resolgué pel seu
compte. A una dea calia oferir-li l’inesperat. Crear-li un Olimp propi. Li va
embenar els ulls, va pujar amb ella a un avió i aterraren a Sant Petersburg.
Tampoc a aquest amor, que acabava de robar al temps, podia ocultar la
predilecció que tenia per l’estepa russa i els seus extraordinaris escriptors.
Rússia, on, per estrany que semblés, un poeta morir per un poema.
L’hauria estimat
arreu. La seguiria estimant al mateix infern. Ara que la tenia per a ell, amb
la il·lusió dels homes quan somien, la possibilitat de morir li va resultar
gratificant. Si havien de matar-lo d’un tret, res li agradaria més que fos
davant d’aquesta dona desconeguda, seva per sempre.”
Amor i guerra, de Núria Amat -2011-