 |
|
[de Metin Demiralay]
|
“Quin esclat de
llum, a l’habitació. No podia sofrir les persianes pujades fins a dalt de tot a
cap hora del dia, però al matí era intolerable. Es va girar cap a la paret i,
mandrosament, amb un dit, va dibuixar una rosella a l’empaperat amb una fulla i
una tija i una poncella botida, a punt d’obrir-se. En el silenci, sota el traç
del dit, la rosella semblava viva. Va palpar els pètals enganxosos, com de
seda, la tija, peluda com la pell de grosella, la fulla aspra, i el capoll
tibant, setinat. Era normal que les coses cobressin vida així. No tan sols les
coses grosses i sòlides com els mobles, sinó també les cortines i les mostres
de teixits i els serrells dels edredons i els coixins. Quantes vegades no havia
vist el serrell de borles de l’edredó convertir-se en una curiosa processó de
ballarins assistits per sacerdots... Perquè hi havia una quantes borles que no
ballaven pas, sinó que caminaven solemnement, inclinades endavant com si
resessin o entonessin càntics. Quantes vegades els flascons de remeis no
s’havien convertit en una corrua d’homenets amb barrets de copa marrons... i la
gerra del rentamans tenia una manera de seure a la palangana com un ocell gras
en un niu rodó.
[...]
Sí, tot havia
cobrat vida, fins a la partícula més minúscula, més ínfima, i no notava el
llit, surava, suspesa en l’aire. Tan sols semblava que escoltés amb els ulls
ben oberts i vigilants, que esperés que arribés algú que no arribava, que
aguaités que passés alguna cosa que no passava.”
Preludi, de Katherine Mansfield -relato de 1917-
